Un equip lluita contra el frau de la importació de mel xinesa

 

La mel és el que es coneix avui dia com un súper aliment. Té propietats antibiòtiques, ajuda a prevenir al·lèrgies, suavitza el coll quan el tenim irritat, ens ajuda a dormir com un soc, ens dóna energia i fins i tot es recomana en cas d’haver begut alcohol en excés. És, amés a més, un aliment que es consumeix des de temps prehistòrics i la seva producció i consum s’estén per gairebé tot el planeta, ja que excepte a l’Antàrtida, les abelles volen atots els hàbitats on hi ha plantes i flors.

Es calcula que cada nord americà consumeix una mica més de mig quilo de mel l’any. El 70% s’importa. El 2001 el Departament de Comerç va triplicar el valor de les taxes de la mel xinesa, després que els productors dels Estats Units es queixessin que els xinesos estaven inundant el mercat amb la seva mel més barata. Immediatament van baixar les importacions procedents d’aquest país, però, sospitosament, van augmentar les procedents d’altres països del Sud est Asiàtic.

Per exemple, i segons declaracions de l’associació de productors de mel dels Estats Units a The New York Times, els apicultors malaisis només tenen capacitat per produir poc més de 20.000 quilos de mel l’any. I tan mateix, arribaven al mercat dels Estats Units més d’1.600.000 quilos des de Malàisia El que passava és fàcil d’imaginar. La Xina enviava des de ports com Xangai o Pusan (Corea del Sud) tones de mel a altres països, etiquetada com a procedent d’aquests països, perquè fos exportada als EUA i evitar els costosos aranzels. És el que es coneix com transshipping. De fet, de vegades no era ni mel de veritat, sinó un succedani fet amb edulcorants de blat de moro i arròs. Es adir, al frau duaner s’hi afegia el frau alimentari.

 

 

mel_xinaUn apicultor inspecciona una bresca d’abelles a la província de Qinghai. La Xina produeix unes 200.000 tones de mel l’any.
 

 

El 2003, les autoritats xineses havien alertat la seva pròpia població sobre aquest engany precisament, a mesclar la mel amb xarop d’arròs ric en fructosa i a disfressar mel autèntica com a mel barrejada amb melassa, que paga la meitat d’impostos en arribar a les duanes. A simple vista Els importadors també van començar a jugar les seves cartes iel2006 van començar,, i fins i tot quan es tasta, és impossible de saber si és o no mel de veritat.

Amb el que no comptaven els apicultors xinesos ni els importadors dels Estats Units era amb el súper laboratori del Customs and Border Protection (CBP), a Savannah, capital de l’estat de Geòrgia. Un cop apareguda la sospita, els químics del laboratori van començar a analitzar amb l’espectròmetre de masses milers de mostres procedents de molts ports del sud est asiàtic i el 2008 ja van poder demostrar, amb una precisió del 90%, que la mel que arribava de les Filipines, Tailàndia i Rússia havia estat produïda a la Xina, cosa que va permetre a les autoritats federals imputar tres grans importadors dels Estats Units per haver comprat mel xinesa de forma fraudulenta i haver evitat el pagament de 180 milions de dòlars en taxes duaneres.

A partir d’aquí, comença un entretingut joc del gat i la rata entre la tecnologia dels analistes del CBP i l’astúcia i els coneixements mil·lenaris dels apicultors xinesos. Si el CBP detectava que la mel xinesa contenia traces de cloramfenicol, un antibiòtic, els xinesos deixaven d’utilitzar-lo immediatament. Si la mel es tallava amb xarops i melasses, al CBP desenvolupaven tècniques capaces de detectar alts continguts de pol·len, senyal inequívoc que la mostra analitzada era mel legítima.

 

El 2008 ja es podia precisar al 90% el país de procedència de la mel que arribava a les duanes dels EUA.

 

DCF 1.0

El 2012, els responsables del CBP van decidir anar als països d’origen i prendre mostres de les terres on es produïa la mel, analitzar-les i incloure els resultats en una base de dades. Les anàlisis químiques més sofisticades poden tenir els seus límits, però de moment, els detectius de la mel no desisteixen en el seu afany.

 

Els detectius de la mel
Etiquetat a: